L’ULL QUE REMENA

Allò més poètic consisteix a sospitar
que tot és llavor.
Carles Hac Mor

Un tros de ferro rovellat pot ser una nosa o un tresor, una llauna xafada o un ull de Tirèsies, font d’inspiració o detritus, rèmora del passat o l’ampit d’una nova vida possible.

La intempèrie ha estat la primera a treballar llargament la gran majoria de peces d’aquesta exposició, algunes des de molt abans que hi fóssim. Les fustes, les teules i la ferralla han estat sotmeses a l’acció de les bestioles, la pluja, el vent, el sol i el fred.  Després, durant anys, jo les he anat arreplegant per boscos i prats, me les he mirat i les he reconegut, les he remenat i endreçat de mil maneres, i al final elles mateixes s’han anat trobant bé en certs ordres i desordres, en certes composicions i companyies, en unes partitures que hem anat confegint plegats i que fareu sonar vosaltres dins vostre.

L’ull que remena és el testimoni d’aquest treball col·lectiu que comença la intempèrie, continuen les meves mans i acabarà la vostra mirada.